Bolet l'eriçó i una foto del perceb (rajola), pinta, groc (champlevé)

El bolet eriçó que creix als boscos de coníferes o mixtes, principalment sota els pins, es coneix en diversos llibres de referència com a comestible o condicionalment comestible. Les qualitats gustatives de tot tipus d'eriçó (variegat, groc i altres) són baixes, però aquests bolets es poden utilitzar bé a la cuina, ja que no contenen substàncies tòxiques.

Portem a la vostra atenció una foto de diverses espècies de bolets eriçó, així com una descripció d'aquests regals del bosc i recomanacions per al seu ús.

Hericium variegat (rajola)

Categoria: condicionalment comestible.

Barret Sarcodon imbricatus (diàmetre 4-15 cm): marró o grisenc, amb cercles parells amb escates més fosques. En els bolets joves, les escates són suaus i vellutats, però amb el temps es tornen força dures i més grans. A l'edat adulta, poden caure completament, deixant la superfície de la tapa absolutament llisa. La forma canvia gradualment de convexa a deprimida, i de vegades es converteix en forma d'embut.

Preste atenció a la foto del barret de l'home pelut: inicialment es va aixecar i després es va inclinar cap a dins.

Gràcies a les excreixes-escates de la tapa, el bolet va ser anomenat en llatí com a mores enrajolades.

Cama (alçada 2-6 cm): llisa o lleugerament fibrosa, del mateix color que el casquet, rarament morat o lila. Fort i gruixut, té una forma cilíndrica i s'estreny de baix a dalt. Pot ser tant buit com sòlid.

Polpa: blanquinós o grisenc, sucós en bolets joves, amb una agradable aroma picant, en vells, secs i durs, amb olor podrida.

L'eriçó tacat va ser descrit per primera vegada per Karl Linnaeus l'any 1753.

Dobles: un home negre gruixut (Sarcodon scabrosus), però amb un casquet molt més petit, i un bolet de con pineal molt rar (Strobilomyces floccopus) amb un casquet més variat.

Altres noms: eriçó enfundat, eriçó escamoso, sarcodó de teules, sarcodó variegat, kolchak, falcó.

Quan creix: de mitjans d'agost a mitjans d'octubre als països temperats del continent euroasiàtic.

On puc trobar: en sòls sorrencs de boscos de coníferes o mixtes, més sovint al costat dels pins.

Menjar: considerat un bolet de baixa qualitat. Els cabells negres joves són adequats per salar o com a condiment, però només després de l'ebullició obligatòria durant 8-10 minuts.

Aplicació en medicina tradicional: no s'aplica.

Important! Els percebes abigarrats crus poden causar trastorns alimentaris molt greus, per la qual cosa es recomana menjar-los només després d'escalfar-los.

Pinta d'eriçó de bolets

Categoria: comestible.

Cos fructífer eriçó crestat (Hericium erinaceus) (fins a 25 cm, pes aproximadament 2 kg): crema, groguenc o blanc, generalment rodó, ovalat o irregular.

Polpa: carnós, de color blanc, que canvia a groguenc en assecar-se.

Dobles: absent.

Quan creix: des de principis d'agost fins a mitjans d'octubre a Crimea, l'Extrem Orient i la Xina.

On puc trobar: als troncs d'arbres debilitats o malalts, més sovint al lloc d'una ruptura de l'escorça o branques de bedolls, faigs o roures.

Menjar: La Melena Herculea Negra és un bolet rar, per tant, no està molt disponible. Té gust de carn de gambes.

Aplicació en medicina tradicional (dades no confirmades i assajos clínics no superats!): per al tractament de malalties del tracte gastrointestinal: gastritis, úlceres, oncologia estomacal.

S'utilitza àmpliament en medicina oriental com a potent immunoestimulant.

Altres noms: pinta d'hericium, fideus de bolets, crinera de lleó.

Els francesos anomenen l'eriçó pentinat Pom-Pom blanc, és a dir, "pom-pom de bolets", els xinesos anomenen "houtougu" - "cap de mico", i els britànics - bolet de melena de lleó, que significa "crinera de lleó". El nom japonès "yamabushitake" també és força comú.

Hericium groc i foto del bolet

Categoria: comestible.

Barret eriçó groc (Hydnum repandum) (diàmetre 4-15 cm): vermell clar o taronja clar, s'enfosqueix notablement a mesura que madura o amb una forta pressió. Molt desigual, dens i carnós, lleugerament convex, gairebé pla al bolet vell. Les vores solen estar corbades cap avall. A l'interior de la gorra hi ha espines, gràcies a les quals l'eriçó va rebre el seu nom. Si el bolet creix en una zona ben il·luminada, s'esvairà fortament sota la influència de la llum solar i es tornarà gairebé blanc o groc clar.

Pota (altura de l'eriçó groc 2-8 cm): cilíndric, generalment eixamplant cap avall. Sovint corbat, amb una superfície llisa i seca. Normalment groc, com el casquet, s'enfosqueix a mesura que madura.

Polpa: blanc o groc, molt trencadís. A mesura que el fong envelleix, s'enfosqueix i es torna dur. Té un ric aroma afruitat. El vell eriçó té un gust amarg.

Aplicació en medicina tradicional: no s'aplica.

Dobles: eriçó comestible de color vermell groc (Hydnum rufescens). Només que és de mida més petita i té un casquet de color més intens.

Quan creix: de mitjans de juny a finals d'octubre en el clima temperat dels països del continent euroasiàtic i d'Amèrica del Nord, pràcticament a tota Rússia.

On puc trobar: en sòls calcaris de boscos de coníferes i caducifolis, sovint al costat de bedolls i petits arbustos. Poden formar amples "cercles de bruixes".

Menjar: en gairebé qualsevol forma: fregit, bullit o salat. Però primer cal remullar per eliminar possibles amargors residuals.

Altres noms: móra dentada, hydnum dentada, dentinum dentada, rebentrella sorda.


$config[zx-auto] not found$config[zx-overlay] not found