Bolet l'eriçó i una foto del perceb (rajola), pinta, groc (champlevé)
El bolet eriçó que creix als boscos de coníferes o mixtes, principalment sota els pins, es coneix en diversos llibres de referència com a comestible o condicionalment comestible. Les qualitats gustatives de tot tipus d'eriçó (variegat, groc i altres) són baixes, però aquests bolets es poden utilitzar bé a la cuina, ja que no contenen substàncies tòxiques.
Portem a la vostra atenció una foto de diverses espècies de bolets eriçó, així com una descripció d'aquests regals del bosc i recomanacions per al seu ús.
Hericium variegat (rajola)
Categoria: condicionalment comestible.
Barret Sarcodon imbricatus (diàmetre 4-15 cm): marró o grisenc, amb cercles parells amb escates més fosques. En els bolets joves, les escates són suaus i vellutats, però amb el temps es tornen força dures i més grans. A l'edat adulta, poden caure completament, deixant la superfície de la tapa absolutament llisa. La forma canvia gradualment de convexa a deprimida, i de vegades es converteix en forma d'embut.
Preste atenció a la foto del barret de l'home pelut: inicialment es va aixecar i després es va inclinar cap a dins.
Gràcies a les excreixes-escates de la tapa, el bolet va ser anomenat en llatí com a mores enrajolades.
Cama (alçada 2-6 cm): llisa o lleugerament fibrosa, del mateix color que el casquet, rarament morat o lila. Fort i gruixut, té una forma cilíndrica i s'estreny de baix a dalt. Pot ser tant buit com sòlid.
Polpa: blanquinós o grisenc, sucós en bolets joves, amb una agradable aroma picant, en vells, secs i durs, amb olor podrida.
L'eriçó tacat va ser descrit per primera vegada per Karl Linnaeus l'any 1753.
Dobles: un home negre gruixut (Sarcodon scabrosus), però amb un casquet molt més petit, i un bolet de con pineal molt rar (Strobilomyces floccopus) amb un casquet més variat.
Altres noms: eriçó enfundat, eriçó escamoso, sarcodó de teules, sarcodó variegat, kolchak, falcó.
Quan creix: de mitjans d'agost a mitjans d'octubre als països temperats del continent euroasiàtic.
On puc trobar: en sòls sorrencs de boscos de coníferes o mixtes, més sovint al costat dels pins.
Menjar: considerat un bolet de baixa qualitat. Els cabells negres joves són adequats per salar o com a condiment, però només després de l'ebullició obligatòria durant 8-10 minuts.
Aplicació en medicina tradicional: no s'aplica.
Important! Els percebes abigarrats crus poden causar trastorns alimentaris molt greus, per la qual cosa es recomana menjar-los només després d'escalfar-los.
Pinta d'eriçó de bolets
Categoria: comestible.
Cos fructífer eriçó crestat (Hericium erinaceus) (fins a 25 cm, pes aproximadament 2 kg): crema, groguenc o blanc, generalment rodó, ovalat o irregular.
Polpa: carnós, de color blanc, que canvia a groguenc en assecar-se.
Dobles: absent.
Quan creix: des de principis d'agost fins a mitjans d'octubre a Crimea, l'Extrem Orient i la Xina.
On puc trobar: als troncs d'arbres debilitats o malalts, més sovint al lloc d'una ruptura de l'escorça o branques de bedolls, faigs o roures.
Menjar: La Melena Herculea Negra és un bolet rar, per tant, no està molt disponible. Té gust de carn de gambes.
Aplicació en medicina tradicional (dades no confirmades i assajos clínics no superats!): per al tractament de malalties del tracte gastrointestinal: gastritis, úlceres, oncologia estomacal.
S'utilitza àmpliament en medicina oriental com a potent immunoestimulant.
Altres noms: pinta d'hericium, fideus de bolets, crinera de lleó.
Els francesos anomenen l'eriçó pentinat Pom-Pom blanc, és a dir, "pom-pom de bolets", els xinesos anomenen "houtougu" - "cap de mico", i els britànics - bolet de melena de lleó, que significa "crinera de lleó". El nom japonès "yamabushitake" també és força comú.
Hericium groc i foto del bolet
Categoria: comestible.
Barret eriçó groc (Hydnum repandum) (diàmetre 4-15 cm): vermell clar o taronja clar, s'enfosqueix notablement a mesura que madura o amb una forta pressió. Molt desigual, dens i carnós, lleugerament convex, gairebé pla al bolet vell. Les vores solen estar corbades cap avall. A l'interior de la gorra hi ha espines, gràcies a les quals l'eriçó va rebre el seu nom. Si el bolet creix en una zona ben il·luminada, s'esvairà fortament sota la influència de la llum solar i es tornarà gairebé blanc o groc clar.
Pota (altura de l'eriçó groc 2-8 cm): cilíndric, generalment eixamplant cap avall. Sovint corbat, amb una superfície llisa i seca. Normalment groc, com el casquet, s'enfosqueix a mesura que madura.
Polpa: blanc o groc, molt trencadís. A mesura que el fong envelleix, s'enfosqueix i es torna dur. Té un ric aroma afruitat. El vell eriçó té un gust amarg.
Aplicació en medicina tradicional: no s'aplica.
Dobles: eriçó comestible de color vermell groc (Hydnum rufescens). Només que és de mida més petita i té un casquet de color més intens.
Quan creix: de mitjans de juny a finals d'octubre en el clima temperat dels països del continent euroasiàtic i d'Amèrica del Nord, pràcticament a tota Rússia.
On puc trobar: en sòls calcaris de boscos de coníferes i caducifolis, sovint al costat de bedolls i petits arbustos. Poden formar amples "cercles de bruixes".
Menjar: en gairebé qualsevol forma: fregit, bullit o salat. Però primer cal remullar per eliminar possibles amargors residuals.
Altres noms: móra dentada, hydnum dentada, dentinum dentada, rebentrella sorda.