Mungidors no comestibles (bolets de llet): espinosos, enganxosos, hepàtics
Els munyits no comestibles (bolets de llet) es poden trobar als boscos humits de tipus mixt i caducifoli. Bàsicament, aquests bolets creixen prop dels bedolls, però algunes espècies també es troben a les zones muntanyoses.
A continuació podeu trobar una descripció de tres tipus de munyides no comestibles: espinosa, enganxosa i hepàtica. A més, s'oferiran fotografies d'aquests bolets i els noms dels seus homòlegs.
Miller espinós (Lactarius spinosulus)
Categoria: no comestible.
Cap Lactarius spinosulus (diàmetre 3-8 cm): de color rosat a marró vermellós, possiblement amb petites escates vermelles. Normalment és lleugerament convex o pràcticament postrat, de vegades es deprimeix amb el temps. Les vores són irregulars i ondulades.
Cama (alçada 4-8 cm): generalment corbats i buits. Del mateix color que la tapa, s'enfosqueix notablement en el punt de pressió o tall.
Polpa: ocre o blanc, en bolets vells pot ser verdós. Pràcticament inodor, però el gust és molt picant.
Plaques: groc, fermament adherit a la cama.
Dobles: ona rosada (Lactarius torminosus), però, és de carn més petita i extremadament fràgil.
Quan creix: des de principis d'agost fins a finals de setembre als països del continent euroasiàtic de clima temperat.
On puc trobar: en boscos humits de tipus mixt i caducifoli. Prefereix barri amb bedolls.
Menjar: no utilitzat.
Aplicació en medicina tradicional: no s'aplica.
Bolet enganxós
Categoria: no comestible.
Barret Lactarius blennius (diàmetre 4-11 cm): verd grisenc, sovint amb zones fosques concentrades. Les vores són més clares que el centre. En un bolet jove, el casquet és lleugerament convex, s'aplana amb el temps i fins i tot es torna lleugerament còncava.
Cama (alçada 4-8 cm): una mica més lleuger que la tapa, enganxós al tacte.
Plaques: prim i freqüent, de color blanc.
Polpa: blanc, trencadís, inodor, però amb un fort sabor a pebre. El suc lletós espès del bolet lletós, enganxós al sol, canvia de color a verd o oliva.
Dobles: làctic zonificat (Lactarius circellatus), que només creix sota els carpes.
Quan creix: des de finals de juliol fins a mitjans d'octubre a molts països d'Europa i Àsia.
On puc trobar: només als boscos caducifolis al costat de bedolls i faigs. Es troba ocasionalment en zones muntanyoses.
Menjar: no utilitzat.
Aplicació en medicina tradicional: no s'aplica.
Important! Alguns científics creuen que el lactarius enganxós conté una dosi perillosa de substàncies tòxiques, les propietats de les quals no s'entenen del tot, de manera que en cap cas hauríeu de menjar aquest bolet.
Altres noms: el lactarius és llisós, el lactarius és de color gris verd, la llet és de color gris verd.
Àcid làctic hepàtic no comestible
Categoria: no comestible.
Cap Lactarius hepaticus (diàmetre 3-7 cm): marró, de vegades amb un to d'oliva. Impressionat o en forma d'embut. Absolutament suau, sense arrugues ni escates.
Cama (alçada 3-6 cm): una mica més lleuger que la tapa, de forma cilíndrica.
Plaques: marró, ocre o rosat, freqüent, adherent al casquet. Carn: marró clar, prima i trencadissa. Molt càustic. La saba lletosa canvia de color de blanc a groc al sol.
Dobles:amarg (Lactarius rufus) i lactarius raquític (Lactarius theiogalus). El suc lletós de l'amarg no canvia de color, i la tapa de la lletosa raquítica és molt més clara.
Quan creix: de principis d'agost a finals de setembre.
On puc trobar: sobre sòls àcids i sorrencs de pinedes.
L'àcid làctic hepàtic no comestible no es menja a causa de la polpa picant.
Aplicació en medicina tradicional: no s'aplica.
